Un bon mestre

Per Clara Esteve   Diari La Veu

Al novel·lista francés Daniel Pennac l’escola li va canviar la vida. I ho va fer, a més, en dues ocasions. La primera, que el va trencar, va esdevenir quan un moment primigeni d’incomprensió quedà larvant-se al seu interior de manera que, sota el recer inestimable de la timidesa i de l’etiquetatge demolidor d’algun professor, va sentir, i va decidir, que era un inútil. Des d’aquell moment fins als quinze anys eixe va ser, per tant, el paper que va adoptar en el teatre de la vida i, més en concret, en el de l’aula. La segona, en canvi, el va fer renàixer, i arribà de la mà d’un mestre de literatura de bona pasta i afinada intuïció que, un bon dia, prengué una decisió cabdal: En assabentar-se de l’afició de Pennac per la lectura, li va encomanar una única tasca: Escriure una novel·la. Oblidar-se dels deures, de les lectures obligatòries i d’uns exàmens que, en el seu cas, eren sempre mediocres. Escriure; i res més. Pennac va acceptar el repte, el va acomplir amb escreix i, per primera vegada en la seua vida, es va sentir capaç. L’amor adolescent d’una companya del grup de teatre va acabar d’obrar el miracle i, a partir d’eixe moment, l’adolescent lletraferit que ja començava a ser l’escriptor reconegut que seria anys després, va abraçar la vida intensament, entregat a la literatura i a l’amor: Fent de la seua existència la seua millor obra.

més