Francina Martí. Rosa Sensat
Segons el pedagog italià Francesco Tonucci la millor escola és l’escola pública més propera a casa. En el nostre país, i sobretot a les grans ciutats com Barcelona, estem molt lluny de què aquesta afirmació sigui real.
La mala notícia és que vivim una situació anòmala, comparada amb altres llocs d’Europa. Totes les escoles públiques haurien de ser escoles d’altíssima qualitat, però el que tenim és un tant per cent molt elevat d’escoles que reben diners de l’administració, i que segueixen models de selecció que segreguen els infants per motius variats com ara, la procedència social, el gènere o el nivell intel·lectual. La doble, o triple, xarxa fa que les escoles no comptin amb recursos equivalents ni que escolaritzin infants i joves de manera equivalent. A més, hi ha principis legals del sistema educatiu que no sempre es compleixen: l’equitat, la inclusió, la garantia d’una igualtat d’oportunitats… És per això que tenim la responsabilitat social de denunciar aquestes pràctiques amb la lluita i la reivindicació de més recursos per a l’escola pública.
