Per: M. Carmen Agulló
És difícil arribar a Barbiana. Enkcara que disposem d’un minibús (miracle!!!), a partir d’un cert moment cal continuar el camí a peu. L’esforç paga la pena. El paisatge és absolutament màgic, suposa endinsar-se en un bosc de conte de bruixes… o de llops. Ha eixit un dia primaveral, i l’experiència de sentir el cant de les aus, trobar-se la fauna de la zona, observar la diversitat de plantes, flors, arbres… ens fa entendre la immensa saviesa dels llauradors que són capaços de distingir els diferents cants de cada au, enumerar les flors, o, tal com escriviren els alumnes de Barbiana, saber el nom de l’arbre que fa cireres… I, també, imaginar com deu ser quan la neu el cobreix i els alumnes havien de desplaçar-se amb esquís.
A l’estació de tren de Vicchio se’ns uneix Nevio, un altre ex-alumne que s’encarrega de guiar l’expedició. Caminem uns centenars de metres i, en un paratge atapeït de branques i fulles, on no entra la calor del sol, ens diu que ens aturem: allí era on D. Milani impartia classe els dies més calorosos de l’estiu. Retornem al camí i, de sobte, en girar un revolt, veiem sorgir la familiar silueta del campanar i l’església
