Jaume Carbonell https://diarieducacio.cat
“Els governs que estalvien despeses en els últims anys retallant serveis de salut ara gastaran molt més a causa de l’epidèmia”, sosté Ignacio Ramonet a Un hecho social total, un brillant i documentat article amb tota sort de dades i sòlides argumentacions. En efecte, a partir de la crisi del 2008, les polítiques antisocials de bona part dels governs –als quals no els va tremolar el pols a l’hora d’aplicar severes retallades en salut, educació i benestar social– s’han vist complementades amb els processos de privatització, seguint la consigna sacrosanta de més mercat i menys Estat. Ara en paguem les conseqüències i tot són improvisacions i bones promeses pel que ve a dir-se la nova normalitat.
Ningú discuteix, per raons òbvies, que la sanitat és un servei públic essencial i imprescindible, però ho és l’educació en les prioritats de l’agenda política i en la consciència de la ciutadania? Ningú posa en dubte que, per raons diverses, és important i tothom s’atreveix a opinar i a pontificar sobre com hauria de ser l’educació i el que hauria de fer el professorat, encara que molts opinadors fa temps que van deixar les aules. Però, més enllà de la retòrica, la frontera entre l’important i l’imprescindible és abismal.
